No hi ha enveja sana i la pateixen tant els envejosos com les seues víctimes

enveja1

La persona envejosa és una persona insatisfeta que, sovint, no sap que ho és.

L’enveja és un fenomen psicològic molt comú que fa patir enormement a moltes persones. Tant als envejosos com a les seues víctimes.

Pot ser lleu o intensa, simple o complexa, conscient o inconscient, explícitament o involucrada en alguns símptomes neuròtics … No hi ha enveja “sana”.

enveja5

Sofia Loren i Jane Mansfield.

L’enveja és sempre un sentiment dolorós de frustració per alguna mancança que, sent nostra, ens sembla que els altres no tenen.

Per això sent secretament molt rancor contra les persones que posseeixen alguna cosa (bellesa, diners, sexe, èxit, poder, llibertat, amor, personalitat, experiència, felicitat …) que ella també desitja però no pot o no vol desenvolupar.

Així, en comptes d’acceptar les seues mancances o realitzar els seus desitjos, simplement odia i desitjaria “destruir” la persona que, com un espill, li recorda la seua privació.

L’enveja és, d’esta manera, la ràbia venjadora de qui, en comptes de lluitar pels seus anhels, prefereix eliminar la competència.

Per això l’enveja és una defensa típica de les persones febles en qualsevol sentit.

L’enveja és part inseparable d’un altra gran defensa neuròtica, el narcisisme, des del qual el subjecte experimenta una ànsia infatigable de destacar, ser el centre d’atenció, aconseguir valoració sigui com sigui i a cosata de qui sigui.

Per això tantes persones se senten contínuament amenaçades pels èxits, la vida i la felicitat dels altres i, turmentades per l’enveja, viuen en perpètua competència contra tothom.

Si haguéssim de definir a l’enveja, podríem dir que es tracta d’un sentiment d’enuig o frustració en virtut d’alguna cosa que un altre té i un no. El sentiment d’enveja amaga, el desig de la pèrdua d’allò que s’enveja o el desig de la persona envejada fracassi estrepitosament.

enveja6

Aquesta sèrie de fotografies de Sofia Loren i Jane Mansfield, en què les cares de Sofia són un poema, la pobra no pot estar més incòmoda amb els pits de l’altra aquí a la fresca.

L’enveja és, d’alguna forma, el costat negatiu o nociu d’un altre sentiment, l’admiració.

En general l’enveja es deslliga en funció d’una qualitat que l’altra persona posseeix, no tant així d’un objecte material. No s’enveja un objecte material sinó una capacitat de…. la que sigui, que té la persona envejada (per exemple d’haver triomfat laboralment)

Hi ha psicòlegs que plantegen que l’enveja pot sorgir a conseqüència de moltes situacions de frustració que s’hagin pogut donar en la vida d’una persona, ja siguin laborals, amoroses o socials.

“L’envejós no sap lo que vol fins que t’ho veu a tu”.

No és ja que els demés tinguin coses que l’envejós desitja. És que les volen precisament perquè els altres les tenen!

La persona envejosa és un ésser immadur. I el seu sofriment condiciona enormement la seua personalitat, el seu estil de vida i la seua felicitat.

L’enveja és un sentiment que té antigues arrels. De fet, és un dels set pecats capitals de la religió cristiana juntament amb l’avarícia, l’orgull, la gola, la luxúria, la ira i la mandra. Podem rastrejar-la des la xafarderia de dos amics o amigues criticons/nes fins als contes de fades (la envejosa reina que no suportava ser superada en bellesa per Blancaneus).

“La envidia es mil veces más terrible que el hambre, porque es hambre espiritual”.

Miguel de Unamuno.

El jove deixeble d’un filòsof savi arriba a casa i li diu:
Mestre, un amic ha estat parlant de tu amb malament …
-Espera! -l’interromp el filòsof-. Has passat lo que vols explicar-me per les tres reixes?
-Les tres reixes? -li pregunta el deixeble.
-Sí. La primera és la veritat. Estàs segur que lo que vols dir-me és absolutament cert?
-No. Ho he sentit comentar a uns veïns.
-Al menys ho hauràs passat per la segona reixa, que és la bondat. Això que desitges dir-me, és bo per a algú?
-No, en realitat no. Al contrari …
-Ah, vaja! L’última reixa és la necessitat. És necessari fer-me saber això que tant t’inquieta?
-La veritat és que no.
-Llavors … -va dir el savi somrient-, si no és veritat, ni bo, ni necessari, no seria millor oblidar-ho?.

enveja3Les relacions humanes serien molt més sanes si abans de fer-nos ressò d’alguna cosa ho passéssim per les reixes de la veritat, de la bondat i de la necessitat.

A tots ens costa fer servir aquests tres principis davant les parladuries però és que hi ha persones realment incapaços de contenir els seus desitjos de crítica i de “recrítica”.

Què hi ha darrere de tot això? Normalment una manca d’autoestima i d’amor propi.

La millor arma que té l’enveja per atacar és predisposar-nos a una comparació desavantatjosa i/0 dolenta, com més millor.

De sobres és sabut que tota comparació és odiosa, entre altres raons perquè és una forma d’exposar-nos a la imatge de les nostres frustracions i que ens les retorni el nostre espilll en “modo” lupa. Dit d’un altra manera, el que cobegem ens destrueix perquè demonitza la consecució de les aspiracions que encara no hem aconseguit sense deixar-nos prestar atenció a les virtuts que ja són nostres.

A més, l’enveja treu a la llum el costat més fosc i tenebrós de l’ésser humà, que no és només la manca d’amor a un mateix, sinó que constata una de les veritats més incòmodes de la humanitat: la condemna al talent i l’èxit aliens. És més fàcil canalitzar la frustració cap al judici i la crítica que el fet de reconèixer el nostre complex d’inferioritat.

enveja2Les formes d’expressió de l’enveja són innombrables. Per exemple, crítiques, murmuració, injúries, desdeny, rebuig, agressions, domini, repressió, humor negre, rivalitat, difamació, venjances …

A escala individual, l’enveja sol formar part de molts trastorns psicològics (alguns complexos, ansietats, depressions , maltractaments …).

En les relacions personals, familiars i de parella, està involucrada en molts conflictes i ruptures.

Cal no confondre l’enveja amb la gelosia que són coses molt diferents. L’enveja voldria destruir l’objecte-mirall. La gelosia, en canvi, vol conservar a qualsevol preu l’afecte de l’altre/a.

No obstant això, los dos sentiments poden anar junts de vegades.

En suma, com més infantil, neuròtica o insatisfeta és una persona, tant més envejosa resultarà.

És bastant comú que ens preguntem sobre la raó per la qual enveja l’envejós però solem menystenir el llast que això suposa per a l’envejat.

enveja4Hi ha certs moments en què les persones envejades ja no saben qui són els seus amics o els seus enemics, en qui poden confiar i fins i tot comencen a qüestionar-se si el seu èxit els pertany o no tal com afirmen les males llengües. 

Estic segura que no aconseguirem eradicar l’enveja però potser sí que podem atenuar-la. D’entrada passem els nostres pensaments i accions pel filtre de (la veritat, la bondat i la necessitat), treballem en un sentiment propi d’amor i identitat i generem una vida interior que ens dificulti interessar-nos de forma maliciosa pels èxits i fracassos dels demés.

Sigui com sigui l’avarícia i l’enveja ens destrueixen, l’admiració ens construeix.

I finalment, si vols que t’ajudi , si vols parlar en mi, pots fer-ho aquí i/o  aquí i et puc ajudar d’esta manera i,  si vols fer cap comentari sobre lo que he explicat també ho pots fer baix.

 

 

 

 

4 Comments

  1. Buen artículo. Me ha gustado leerlo y muy didáctico. Muy elocuente la cara de Sofía Loren, aunque creo que ella, sigue destilando, a mi entender, mucho más erotismo sin tener nada “a la fresca”.
    Me gusta la manera que tienes de poner en palabras sencillas las emociones y los sentimientos.
    Espero el próximo.
    Saludos

    Reply
    • Todo estamos expuestos, algunos más que otros, por ésto creo que debemos hacer un esfuerzo por la buena convivencia y sobre todo por nosotros mismos, por nuestra salud.

      Reply

Deixa un comentari.