La vida és com una tassa de cafè, la prens quan està calenta o la recicles i li afegeixes glaçons

Estic intentant callar la meua ment i assaborir la meua vida

He arribat a casa abans que de costum, he deixat les coses al sofà (“bolso”, cartera de documents, telèfon….), me descalço, canvio de sabates, visc a un pis i no m’agrada molestar les persones de sota amb el soroll de les sabates de taló, me’n vaig a la cuina a preparar-me un cafè, poso l’aigua a escalfar, i immediatament, lo meu cap s’omple amb un munt de coses pendents que ja sé que no podré fer-les avui  però que hauran de sortir, planifico les meues feines per setmanes i em dono de temps 7 dies per a fer-les, ( rentadores, planxar roba, amagar-la, calaixos.. compres) és l’altra feina, la que no es fa al despatx….la de casa.

cafe

He posat l’aigua a la tassa, dues culleradetes de cafè, i stevia.

He posat l’aigua a la tassa, dues culleradetes de cafè, i stevia, i l’he anat remenant fins arribar a la terrassa, un cop allí, m’he estirat al sofà i de nou he començat a pensar de més.

Amb petits glops de cafè, m’he adonat que no serveix de res el turment, que no serveix de res exigir-nos tant si no parem un segon a gaudir de l’assoliment.

No serveix de res córrer cap a l’èxit si no gaudeixes el trajecte.

Llavors, aquí asseguda, glop a glop de cafè, miro al meu voltant i veig que no ho estic fent tant malament, que puc fer-ho millor, però que no és necessària la tortura.

cafe7

Tinc lo meu ritme, les meues ganes, lo meu objectiu en el punt de mira que és el que em dóna empenta.

Tinc lo meu ritme, les meues ganes, lo meu objectiu en el punt de mira que és el que em dóna empenta.

Estic intentat callar les veus en el meu cap que no em deixen concentrar-me, vull trobar el pas ferm, el trot lent que dura, no vull cansar-me abans d’hora, estic intentant deixar de dubtar, posar en dubte tot lo que faig no només em fa pensar que no ho faig bé si no que vaig en el camí erroni.

Intento mirar-me a l’espill i agradar-me de nou, vull enamorar-me del que veig, recuperar l’amor que no caduca, l’amor propi que potser un dia vaig amagar a la butxaca foradada d’uns pantalons, m’he perdut  buscant-lo, sense adonar-me que sempre ha estat aquí, en mi, ben endins, tapat per quilos de papers, de pendents, es que tot estava abans que jo?

Quin gran error, estic intentant recobrar la meua importància.

cafe5

Estic donant-me l’oportunitat de fallar, de gaudir de l’error.

Deixar de fer-me trossets per que els altres estiguin complets, vull ser primer jo, després jo, a l’últim jo, i si em queda temps, aquí estaré jo.

Estic donant-me l’oportunitat de fallar, de gaudir de l’error, de sentir, de viure i d’aprendre per no tornar a repetir-ho, o d’estar a punt per fer-ho de nou si és que no he après la lliçó.

Estic intentant alleugerir el meu cos deixant de empassar-me cada sentiment, ja no vull reprimir-me de res, vull sentir amb cada terminació nerviosa del meu cos, estic intentat deixar-me portar, estic intentat deixar de pensar, actuar i assaborir la vida.

Estic intentant no donar-li tanta importància al que m’aniquila, estic intentant somriure dels meus errors i així assimilar-los, estic intentant no allunyar-me dels qui estimo, estic intentant deixar parlar al cor, vull que s’expressi per mi, ell sap exactament lo que vull dir, i estic intentant parlar amb una abraçada, amb un petó, vull deixar parlar als meus sentits, ells saben com. Sempre i quan deixi de reprimir-los, i això és el que estic intentant.

afe6

Aquí, mentre prenc lo meu cafè, em disposo a deixar que la vida em sorprengui.

Aquí, mentre prenc lo meu cafè, em disposo a deixar que la vida em sorprengui. Obro els meus sentits, i em disposo a ser feliç …

És important saber conciliar. 

És important posar focus “foco” a les coses, cal saber quan n’hi ha prou i tenir sempre present que la feina, tot i què és important a la vida de les persones, no fa la vida,  la vida la fan la família, els amics, la gent que coneixes quan vas a comprar, quan quedes a fer un dinar, un sopar o una trobada. 

Quan et reuneixes i canvies impressions, contrastes idees i dius a teua, encara que sigui contraria a la majoria.

La vida està en las petites coses i mai s’han de negar les sensacions, perquè negar-les es negar la pròpia vida.

cafe4

I mirar fotos antigues i que t’expliquen…

Tenir la capacitat d’emocionar-nos és una de les sensacions més plaents que tenim: Un poema, una cançó, una pel·lícula, una novel·la, una posta de sol….un conversa en lo teu fill o filla, en la teua parella, en un amic o amiga, un caferet “parlador”en ta mare o tun pare i mirar fotos antigues i que t’expliquen per exemple que ta mare havia estat enamorada de no sé qui abans de conèixer el teu pare i ….

No, no crec en absolut que si no puges al tren quan passa ja no puguis pujar. El tren passa moltes vegades per l’estació i tu has de pujar-hi quan estiguis preparat o preparada per fer-ho.

En fi, si la vida passa i el cafè es refreda i només pensem en lo bé que podríem haver estat, i perdem el rumb, el nord, els somnis, els afectes i tot lo que podríem  haver gaudit en aquest temps de queixa. Si tot ho creiem perdut, és hora de re inventar-nos …

cafe3

No crec en absolut que si no puges al tren quan passa ja no puguis pujar.

Gronxa’t ben alt, on els somnis es toquen amb les mans, el riure s’instal·la a la teua cara, els núvols se’n van i nous vents plens d’idees despentinen lo teu cabell, ara esvalotats.

Mai està tot perdut, només caiem per tornar-nos a aixecar.

La vida és com una tassa de cafè, o la prens quan està calenta o t’esperes a que estigue freda, la recicles, li afegeixes glaçons i fas un cafè amb gel, de les dues maneres et donaran un sobirà viatge de gust.

Estic intentant callar la meua ment, i assaborir la vida que tinc a les mans en forma de tassa amb cafè calent o gelat.

És hora de fer el sopar, los pendents queden per a un altre moment. 

 

4 Comments

  1. OHHH!!! Dios mío Elena, me he sentido completamente identificada con lo que dices en el post.
    ¡La vida es como una “tassa de cafè”, si no te la tomas caliente, reciclala y ponte hielo!
    Me encanta, mucho, mucho, mucho…
    Y lo de que el tren pasa por la estación muchas veces y solo has de subir cuando te sientes preparada es genial.
    Me gusta cuando escribes de manera tan íntima. ¡Me encantas!
    Me gustas como mi coaching y como persona, no cambies nuncaaaa…

    Reply
    • Buenas tardes Maninela, gracias por tus palabras. Ya veo que te gusta casi TODO lo que publico, eres una incondicional, tranquila procuraré no cambiar. En próximas sesiones aclararemos los conceptos referentes a Coach, Coahing y Coachee, sabes que a mi me gusta utilizar las palabras consultor, entrenamiento y cliente.

      Reply
  2. Esta vez te has superado.
    A ver, ¿qué puedo decirte?
    A mi me gusta lo que escribes y cómo lo escribes.
    La vida es una taza de café, frio o caliente…
    Reciclemos, si no nos gusta lo que hay vamos a re-inventarnos, a reciclar y todos los re- que hagan falta.

    Reply

Deixa un comentari.