La felicitat no és una meta, és un estat interior, és una opció, la tries cada vegada que la vida et posa a prova

377

La llei que sempre es compleix i que no acceptem.

234567Existeix una  llei universal que sempre es compleix i que ens costa molt acceptar: la Llei de “Impermanència”.

Sí ja sé, això no és nou, ho has sentit moltes vegades i ho has viscut en tu mateixa, només has de fer una ullada enrere per veure-ho clar.

Recorda totes estes persones que van pujar al tren de la teua vida i que t’han estat acompanyant durant un tram del viatge per després baixar a una estació (moltes vegades sense acomiadar-se).

Recorda també el  riure contagiós del teu millor amic de la infància, dels col·legues inseparables de l’institut que van desaparèixer quan eres a segon de carrera o abans,  les oblidades cendres de passió dels amors passats, els éssers estimats que han deixat esta realitat i que et preguntes si tot ha estat un somni o ho has viscut de veritat …

Però els humans som tossuts, tot i conèixer la llei que en esta vida tot és passatger, se’ns oblida sovint o per ventura ens creiem immunes a n’ella i la desafiem.

Quan la vida ens treu quelcom preuat ens esgarrapem  i ens esquincem les vestidures. Com a un nen a qui li prenen la  joguina favorita ens rebequerim  i acabem plorant.

Lluitar contra això no té sentit i és esta lluita la que ens fa patir més.

65ghjiJo mateixa sóc la reina dels cabuts i encara a vegades em costa abandonar el tron.

M’he resistit durant molt de temps, massa i esta resistència m’ha fet mal, molt de mal. Però també m’ha enfortit, perquè quan una acumula tanta resistència i tant de dolor et veus empesa a fer alguna cosa perquè tot canviï, és el que em va impulsar a dir Prou! Vaig a trobar la manera de deixar de patir i ser feliç encara que em deixi la vida en això!

Esta promesa me la vaig fer  una tarda asseguda al costat del mar, després de confessar-me a mi mateixa que no m’agradava el rumb que estava prenent la meua vida, que ja no volia seguir vivint-així perquè d’esta manera no valia la pena viure. Volia aprendre a agafar-me les coses d’una altra manera per no fer-me tant de mal.

Vaig signar la meua confessió amb un llarg sospir i vaig llançar el meu manifest enrotllat en una pedra al mar. Mentre observava com la meua antiga vida se submergia lentament en l’aigua com el sol en aquell capvespre i tot i no saber com ho faria vaig tenir la certesa que ho aconseguiria, i això em va donar molta tranquil·litat.

Llavors per fi va callar la veu de la meua ment, es va fer un silenci i vaig poder escoltar el so del mar. El que em va dir el mar aquella tarda jo ja ho sabia i ho havia sentit infinitat de vegades, però per fi aquesta vegada ho vaig escoltar de veritat, amb tot el meu ser i va ressonar en totes les meves cèl·lules:

La felicitat no és una meta, és un estat interior, és una opció, la tries cada vegada que la vida et posa a prova, passi el que passi fora, surti el sol o plogui, ens empenyi el vent o ens vingui de cara, fins i tot independentment del teu estat d’ànim. Només has de aferrar-te al pal de la felicitat quan la vida et trontolli amb les seves ones. És una cosa que esculls a cada instant, tu pots decidir com vols percebre la teua realitat.

567890Sento la teua mirada d’incredulitat, si fos tan fàcil … Sí, tens raó, no és fàcil, però és simple. No ens resulta fàcil perquè no estem acostumats, per això hem de tornar a aprendre-ho, o més aviat a recordar-ho i sobretot practicar-ho.

És igual que quan vas aprendre a anar en bicicleta, recordes? al principi et va costar, quan et van treure les rodes de suport dels costats et donava fins vertigen. El teu pare havia de portar-te agarrada pel seient fins que poc després sense que et donessis compte et va deixar anar, estaves conduint sola!

De seguida vas agafar seguretat i ja la portaves sense mans.

Estàs preparada per conduir la teua vida?

Explícam. A què estàs disposada a renunciar per ser feliç?

Si vols comentar alguna cosa pots fer-ho, i si vols contactar amb mi, fes-ho aquí, o aquí.

 

Deixa un Comentari