Anem a fer un CAFÈ?

cafè01

Anem a fer un cafè?

cafè08Hi ha qui no pot començar el dia sense haver-se pres un cafè.

Jo mateixa.

Viure en mi significa aixecar-se cada dia amb el xup-xup de la cafetera i un aroma de cafè natural (és el que més m’agrada) per tota la casa.

I sempre ha estat així, des de que recordo.

Els matins sense cafè no son matins.

I ha persones a les que no els hi agrada el cafè, prefereixen té o qualsevol altra infusió, no passa res.

Sempre he pensat en lo què passaria si als que viuen en mi no els hi agradés l’olor del cafè, seria un turment diari, no sé, hauria de canviar al cafè instantani fet en aigua bullint, res de microones.

Deixant a banda el cafè com a infusió negra i olorosa, avui agradaria parlar-vos del CAFÈ en majúscules.

En un món on massa persones semblen avinagrades, sense empatia, en dosis mínimes d’afecte, temprança i sentit comú, el CAFÈ és un dels rituals humans que em fan no perdre del tot l’esperança de que el món pot ser reconduït.

Perquè un CAFÈ, es molt més que un cafè.

D’entrada un cafè es generositat, es algo que s’ofereix a, o, als altres. Anem a fer un cafè?.

cafè02Després va tot el ritual: sol? amb llet? desnatada?, amb sucre?, amb stevia?, sacarina?

I tu vas sempre després, te’l serveixes quan l’altre està servit.

El fet de prendre un cafè porta en sí mateix un temps de calma imperativa.

No es va a prendre un cafè amb pressa.

És preparar-lo, o demanar-lo (si estàs a una cafeteria), és calma imperativa, obligada. Una cosa així com una pausa per Decret Llei.

Prendre’l vol dir que durant una estona et centraràs en la bonica tasca de, primer, preparar-lo i, després, beure’l poc a poc. Deixar que es refredi. Deixar que entre poc a poc per la gola. Que vagi passant. Mirar al de davant i preguntar-li: està bé de llet? T’agrada el sucre moreno?.

I és que no es pot prendre un bon cafè amb presses.

Impossible.

Un cafè és riquesa. Matisos. Vida.

Hi ha milions d’éssers humans a la terra ara mateix. Cadascú el pren com li dóna la gana.

cafè03Només cal acostar-se a un bar qualsevol i veure l’eterna paciència amb què els cambrers escolten les variades peticions dels seus clients. Que si un cafè amb llet. Que si un de sol. Que si un en got amb dos sucres. Que si un cafè amb llet de soja. Que si civada. Sucre moreno. La llet temperada.

Cada univers personal que et creues per la vida pot començar a descobrir-se a partir del cafè que es demana. Fins i tot les seves evolucions personals.

Jo vaig tenir una època de cafè amb llet, en got, curt de cafè, amb la llet tèbia i amb dos sacarines. Així d’embolicada caminava per la vida.

Després em vaig tornar més relaxada i demanava cafès amb llet en got.

Amb el temps he madurat els meus gustos. Ara demano un cafè llarg sol, que ho canvio únicament a l’estiu, en què demano un cafè amb gel. La stevia la porto de casa, a la bossa.

Tinc amics que porten anys en el cafè americà. Punt. Sense sucre. Sense llet. Sense res. Quina delícia de gent!.

També hi ha els de l’un de sol. Sense res per endolcir. Algú que demana així un cafè, durant anys i anys, no pot donar problemes seriosos a la vida. És un ésser que s’adapta al que li vingui, que afronta el futur amb un somriure.

I, al contrari del que passa amb altres dominis, en què li qüestionem a la gent perquè no li agraden les gambes, o no mengen carn, o detesten les olives, en el particular cas cafeter afrontem els gustos personals amb calma i infinita empatia. Acceptant les diferències. Sense tractar de canviar-les. No se m’acut millor definició del que és l’empatia que la barra d’un bar al centre, un dilluns al matí, amb deu persones prenent 10 cafès diferents i fullejant la premsa. Discutiran per qualsevol cosa, menys per la seva opció cafetera. Un luxe.

Finalment, un cafè és sinceritat.

cafè06Si et convoquen a una reunió, et poses la màscara que toqui i demanes un got d’aigua o un suc. Si la cosa va bé, somrius a mitges. Poc més. Però si et diuen de “prendre un cafè un dia d’estos” tot canvia. Preguntes si tenen llet de soja, per exemple. Els hi parles de la parella o la família. Acabes escoltant la seva història amb una cafetera de la seua iaia.

És difícil mirar-se als ulls i no comptar veritats com a punys quan es comparteixen un parell de cafès sincers.

Just el que necessitem ara més que mai: persones que s’asseguin juntes. Que pensin, primer, en l’altre. Que no posin la més mínima objecció a ser diferents. I que, compartint una estona de les seves vides, entre glop i glop, es mostrin les ferides, les debilitats i les il·lusions més sinceres. Buscant solucions. Obrint noves vies.

Prenem un cafè? amb llet o sol? el meu, llarg. Gràcies.

M’encantaria saber la teua opinió sobre el CAFÈ.

Deixa un Comentari