Recordant l’11 de març de 2004

Recordant l’11 de març de 2004.

Hola, he recuperat aquestes reflexions que vaig publicar a l’EbreExprés al mes de maig de fa 10 anys i compartir-les amb tots vosaltres.

DESGUACE TRENES.11-M

Foto cedida: Faro de Vigo.

M’és impossible escriure res sense fer referència a l’atac terrorista que vàrem sofrir tots plegats el passat dia 11. Hem fet manifestacions, ens hem unit  per rebutjar aquesta barbàrie que ens ha trastocat a tots. Uns han necessitat psicòlegs perquè ho han sofert en familiars i amics; altres perquè ho han sofert en primera persona i ho han pogut contar,…i d’altres no necessitaran mai més res: estan morts.  La realitat és que si ens posem a pensar-ho en tranquil·litat (cosa difícil), tots necessitaríem un psicòleg que ens ajudi a digerir tanta mort innecessària i innocent.

La primera pregunta que et sorgeix és, per què? Què havien fet aquelles persones aquell matí, llevades del llit a toc del despertador i havien esmorzat per anar a treballar, a estudiar, a comprar o…, senzillament, a seguir la seva vida. Quin delicte havien perpetrat per merèixer una mort com aquesta?. Cent noranta  persones mortes fins al moment i, 1771 ferits. Es diu aviat, oi?, Són cent noranta  il·lusions desaparegudes sota la ferralla d’un tren a Madrid i moltes més  persones que no aconseguiran continuar amb la seva vida tal i com era abans de l’atemptat.

Qui no té fills estudiant fora?. Qui no agafa els mitjans de transport públic més d’una vegada perquè els considera més segurs?,. Qui és capaç, fredament, de posar una bomba amb la intenció de causar tant de dolor?. Qui és capaç de prémer un botó i acabar amb la vida de tantes persones indiscriminadament? El sentit comú,  el poc que et queda en situacions així, en què les emocions són les que manen i afloren d’una manera que no voldries mai sentir-les, et diu que són malalts, que la religió els ha fet perdre la raó. I dic que són malalts perquè no és religió aquella que permet assassinar.
Continua Llegint